Josep Ramon Ribé

El 10 de juliol, la societat civil catalana té una cita obligada amb la manifestació convocada després que el text de l’Estatut que va sortir del Parlament català hagués quedat mutilat pels magistrats del Tribunal Constitucional. Ni la calor ni la crisi han de justificar que la convocatòria pugui no aconseguir l’èxit de participació que tant tem la classe política catalana i que tant desitja la classe política espanyola. Només calia veure els verbs dels titulars dels diaris de Madrid d’ahir (aprueba, avala, confirma…) i els catalans (esguerra, mutila, retalla…) per comprovar el diferents que poden ser les interpretacions d’una mateixa decisió. De realitat, però, en aquest cas, només n’hi ha una: la tissora s’ha fet anar i de valent i el que ha tornat a casa nostra no es pot anomenar ni Estatutet, en tot cas, Estatut de Pa Sucat amb Oli (EPSO).
Davant aquest EPSO, m’ha vingut al cap la revàlida, aquella prova de suficiència que es feia per comprovar que s’havia reeixit en els estudis, l’hauran de passar ara els catalans i les catalanes. Si no ensenyem les dents, difícilment algun dia serem capaços d’aconseguir que canviï alguna cosa. No cal prendre’s al peu de la lletra l’himne d’Els Segadors, però si seguim abaixant el cap l’únic que tenim garantit és una altra clatellada que ens serà atorgada impunement. Com sempre.

P.D.: Una companya em feia el paral·lelisme entre els gats -que tenen 7 vides- i el Tribunal Constitucional, que es va arribar a reunir fins a 7 cops per dictar sentència. Ni que els gats tinguessin 40 vides i el TC s’hagués reunit 40 vegades, res hauria canviat. Sempre seran millor els gats.

La nit és traïdora i si és la de Sant Joan i a més ets jove i sols penses en anar de gresca, pot ser mortal. Això és el que els ha passat al grup de joves que van ser atropellats per un tren ràpid. Els joves, que es veu que no coneixien massa l’estació -recentment remodelada- van prendre la decisió equivocada de les seves vides en creuar pel mig i no adonar-se que venia un comboi a tota velocitat. El balanç: 12 morts, 3 ferits en estat crític i més d’una vintena de ferits.
Les administracions han corregut a anunciar que els culpables són les mateixes víctimes perquè no van voler esperar-se i fer cua per passar pel pas soterrat, que estava col·lapsat. Per tal de corroborar-ho s’obriran fins a tres comisions d’investigació que, indefectiblement, arribaran a aquesta conclusió encara que hom es pugui queixar que el lloc no estava ben senyalitzat, prou ben il·luminat o que no sabien que el pas elevat l’havien tancat feia mesos.
La multa per creuar la via pot pujar fins a 6.000 euros. Avui cadascuna de les famílies de les víctimes els pagaria gustosament perquè tornessin a la vida, escoltessin pels altaveus la frase “Atenció, no creueu les vies”, passessin pel pas soterrat i arribessin fins a la platja de Castelldefels per gaudir de la nit de Sant Joan, la nit més màgica. Ahir, la nit més tràgica.

La circumstància que es produeix enguany, en la que coincideix la celebració del Ramadà amb el mes d’agost (exactament, de l’11 d’agost al 10 de setembre de 2010), provocarà més d’un maldecap als musulmans de casa nostra que, tot i que tenen assumit el dejuni, si han de treballar a l’aire lliure tastant l’ardent sol lleidatà sembla més que probable que més d’un es plegui estabornit.
D’entrada, la pràctica del Ramadà és inexcusable, amb l’excepció de la gent gran, dones embarassades, nens o malalts, que n’estan exempts. Hi ha, però, alternatives per als qui han de fer feines molt dures -com de les que parlàvem- i que no tenen la possibilitat de trobar un treball més lleuger. Aquestes persones poden esmorzar, sempre i quan donin de menjar en compensació a un pobre per cada dia que no hagin fet el dejuni. Ara només ens falta saber quants treballadors musulmans s’acolliran a aquesta mesura i així les possibilitats que prenguin mal potser es reduiran geomètricament.
De poc serveixen totes aquestes campanyes que es fa contra els riscos laborals si -legalment- es permet que persones facin feines físiques en dejuni en ple agost i a l’aire lliure, perquè treballar tota una jornada i no poder veure ni un glop d’aigua del silló, fa tèmer que el bat de sol de les cinc de la tarda els pugui fer caure de dalt d’un banc on collen fruita o mentre porten els cubells plens de blanquilles o de préssecs.
Per als qui enguany han de treballar de temporers coincidint amb el Ramadà, el primer que hauran de fer és pregar perquè aquest estiu no faci calor i plogui relativament sovint per refrescar l’ambient. Si no, suaran… sang.

La Fundació CatDem, impulsora de la Casa Gran del Catalanisme, va lliurar divendres al vespre al candidat a la presidència de la Generalitat Artur Mas el document Projectes de futur per a les Terres de Lleida, una declaració d’intencions -i de hàndicaps- que tenen les nostres comarques perquè d’una vegada per totes deixem de ser els calimeros de Catalunya.
En la seva interlocució, Mas, que va ser atiat prèviament -comme il faut- per Adrià Comella (àmbit empresarial), Joan Suñol (àmbit social) i Josep Borrell Xerric (àmbit cultural) -comme il faut, perquè, si és president, capgiri la dinàmica actual-, va esbossar en 7 punts quina és la Catalunya que vol i confia veure en el futur:

- Una Catalunya formada, tot recordant que casa nostra històricament ha excel·lit en moviments pedagògics i ara tenim una taxa de fracàs escolar de rècord Guinness.
- Una Catalunya amb un atur com el d’Holanda, és a dir, en lloc del 18% actual, baixar fins al 6%.
- Una Catalunya amb una economia diversificada, que afavoreixi l’equilibri intern.
- Una Catalunya hiperconnectada, amb tot tipus de comunicacions, no només viàries, sinó també tecnològiques.
- Una Catalunya global, és a dir, una Catalunya que tingui el seu lloc al món, i no només culturalment.
- Una Catalunya que protegeixi la gent i no la vulgui controlar, on tothom sàpiga que tindrà a la seva disposició un bon sistema educatiu, un bon sistema sanitari i un bon sistema assistencial quan un ja no es pugui valer per sí mateix. Mas va recordar que el termòmetre intrínsec d’un país el marca el seu nivell d’atenció a les persones discapacitades o desvalgudes.
- I una Catalunya on l’Administració no ocupi cada cop més lloc a la societat, en detriment de les iniciatives privades.

Tanco els ulls i veig com la Catalunya que vol Mas encara és molt lluny. Bones paurales i magnífics pensaments, que semblen imprescindibles abans d’afrontar una marató interminable. Sí que li dono tota la raó quan diu que “el repte ja no és reequilibrar Catalunya, sinó equilibrar-la”. Com a país ens hem anat superant (sic) i dóna la impressió que hem caminat tan cap enrere que potser necessitarem una vida -i una bona brúixola- per, com a mínim, recuperar l’equilibri perdut i intentar no tornar-nos a marejar. I de vides, malauradament, no en tenim tantes com els gats.

Cada cop que veig una dona amb burca se’m remena l’estómac i em torna a la memòria aquella frase que de tant en tant algún musulmà poc reeixit diu de “Dentro de 20 años vuestras mujeres también irán así”. Jo, tanco els ulls i intento imaginar-me aquest món, amb la meva filla ara adolescent portant un burca, i em sembla -i vull que em continuï semblant- impossible. El burca atempta descaradament cap a la dignitat de la dona i si ahir a Lleida el ministre Corbacho deia clarament que no era viable que una dona amb burca treballés a la Paeria, no sé si no es pot donar un pas més endavant i estendre aquest vet a la vida quotidiana fora de casa, perquè es veu que de portes endins no els hi cal portar perquè no els ha de veure ningú que no sigui de la família. Curiosa filosofia.
Segons com, aquestes paraules es podrien entendre com un brot xenòfob, però qui em coneix sap que és tot el contrari. No demano que renunciïn a les seves tradicions, com és que es treguin el mocador, d’igual manera que els musulmans també ens recorden que aquí als pobles fins fa 4 dies les dones també es cobrien el cap, i ara encara ho fan les monges. Però el burca no és una tradició, és, tot i que sembli un anacronisme, una novetat.
El que dic també es podria interpretar com a intolerància religiosa. Nou error. Respecto totes les religions i des de la meva perspectiva de no creient veig musulmans, cristians i jueus, per posar uns exemples, dins el mateix paquet: la seva concepció de la vida passa per creure en Déu.
Quan de parlo de burca, parlo de dignitat, de la dignitat de la dona, encara que es donin casos -diguem-ne excepcions- que és la mateixa dona la qui aposta per posar-se’l tot i que el seu home no li demani. Curiosa filosofia (2)
Mentre els partits estan estudiant amb pèls i senyals els arguments que hauran de defensar al ple de l’Ajuntament de Lleida d’aquí 10 dies sobre la prohibició o no del burca, jo ja he deixat clara la meva posició des de la meva situació avantatjosa que és poder dir lliurement el que penso perquè no he de demanar el vot a ningú. Per ara.

Mentre encara em reia de les peripècies del Jordi Hereu i el Beto Fernández Díaz per votar en la consulta popular sobre com ha de ser la nova Diagonal de BCN, m’assabento de les tribulacions viscudes pel Jordi Trias que, per poder fer efectiu el seu dret, ho va haver d’intentar fins a 7 vegades. No hi ha res com ser el cap de l’oposició i tenir opcions reals a ser alcalde el 2011 perquè et surtin un sortit d’entrebancs…
Quan vaig acabar les riallades -riure és el primer i aquesta és una afirmació no negociable-, vaig intentar fer una reflexió que, tot i ser poc acurada, és prou rotunda: la consulta en sí és una fricada hereuística més -gairebé al nivell dels Jocs Olímpics d’Hivern-, però el seu patètic desenvolupament, sols comparable a aquelles partides del Monopoly on els mals perdedors roben maldestrament diners de la banca per poder continuar vius a la partida, va camí de ser una de les grans fites (sic) de la seva trajectòria. Almenys, al Clos hom el recorda per la macrorua amb Carlinhos Brown, que va ser més divertida i realment participativa.
Quan, de molt jove, treballava de tant en tant a la fusteria amb el meu pare, recordo que hi havia una plantilla de fusta que et permetia xurracar qualsevol peça en diagonal, que en l’argot ebanista es diu tallar a biaix. Si la utilitzaves, el tall sortia perfecte. Ara amb les tecnologies es veu que ens fem mal, massa mal. Potser l’Ildefons Cerdà havia d’haver batejat la Diagonal com l’Avinguda Esbiaixada, perquè la polèmica de la votació sobre el lífting que li volen fer sembla més pròpia de persones amb ments esbiaixades que d’autèntics prohoms presumptament preocupats per millorar a través de les opinions ciutadanes (sic) quina ha de ser la nova imatge de la gran artèria de la metròpoli barcelonina.

Les reaccions a la decisió de ZP d’esporgar el 5% dels sous dels funcionaris han estat constants des del primer moment, i lògicament n’hi ha a favor i en contra, encara que hi ha un clam unànim: si s’havia d’aplicar aquesta mesura, calia fer-ho abans, igual que l’eradicació de mesures anomenades socials -quan s’hauria de dir populistes-, com els 400 euros de l’IRPF o el xec nadó, que han acabat d’ensorrar les ja patètiques arques estatals.
Què faran els funcionaris? Acceptaran l’estisorada? Ahir al matí entre els treballadors -cremats- del sector de l’administració ja començaven a córrer SMS per organitzar-se i contraatacar la iniciativa (sic) de ZP. I encara que no es poden avançar mesures concretes, tot fa intuir un descens de la manca de productivitat en la seva tasca laboral. Hom pot pensar que això, amb els funcionaris, no ens afecta massa perquè… com es diu que no treballen mai. Una persona, però, m’ho va fer veure d’una altra manera diferent i em plantejava la següent disjuntiva: “Si ara un funcionari destinava una hora a esmorzar, ara hi dedicarà una hora i mitja; si abans sortia un moment a fer una gestió, ara sortirà dos moments; si ara…” Hi ha moltes maneres de fer la guitza, sobretot quan et toquen la butxaca. I aquesta visió me la feia comprendre una persona que no és funcionària… Ja tremolo del que els pot ocórrer als afectats de veritat per agrair-li la deferència que ha tingut amb ells el president del Govern…
Tant riure de Grècia, tant assegurar que a nosaltres no ens passarà -tot i que s’alçaven veus que ho auguraven-, tantes mentides… La península ibèrica i la península helènica es troben ara més a prop que mai. Sols falta fer un dinar de germanor per rubricar-ho. El dinar frugal, és clar; amb pa i aigua ja farem…

El Palau de Congressos de València va celebrar ahir el que es va anomenar Acte de reconeixement europeu de l’Arc del Mediterrani que, en poques paraules, va significar la presentació del Llibre Blanc de les Infraestructures de l’EURAM (Euroregió de l’Arc Mediterrani, que inclou Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord i Andorra), que ha de servir per transformar i reimpulsar les actuals infraestructures de comunicació entre aquestes comunitats aprofitant que enguany es revisa el mapa europeu de transport.
L’Estat espanyol ja ha rectificat i ha col·locat aquest eix de comunicació entre els prioritaris per defensar-lo a Europa, trencant -encara que potser sigui temporalment- la seva concepció radial de l’Estat (tot surt o passa per Madrid). I aquest ha estat un primer pas, però des de l’Institut Ignasi Villalonga, que ha aplegat en un clam comú tots els sectors afectats i víctimes de les males comunicacions (empresaris, pagesos, sindicats, governs…), no es vol afluixar i l’acte d’ahir és un nou cop a la taula, en una trobada amb 500 persones, on també hi havia una nodrida representació lleidatana -que va viatjar a la capital valenciana en un xàrter des d’Alguaire-, encapçalada pel president de la Diputació, Jaume Gilabert, i el president de la Cambra de Comerç, Joan Simó, així com pel rector de la Universitat de Lleida, Joan Viñas.
Les reivindicacions van ser clares -i rotundament anticentralistes-, l’Arc Mediterrani produeix el 40% del Producte Interior Brut (PIB) i gairebé concentra el 50% de les exportacions, però té unes infraestructures miserables quan, pel seu potencial, hauria de convertir-se en la plataforma logística del sud d’Europa. Per això, el lobby impulsat per l’Institut Ignasi Villalonga s’ha de mantenir ara més fort i unit que mai. I com deia el president de l’entitat, Ferran Vilallonga, “des d’Almansa, (els espanyols) ens volen rics per poder alimentar-los mitjançant el que recapten dels nostres tributs”. Sabedors que aquest espoli fiscal extrem, aquesta sangonera, serà molt de difícil d’aturar, ja que hem de pagar, que ens donin les eines -en forma d’infraestructures- per poder continuar sent competitius.

Els catalans volem la independència? Les dades de la consulta sobiranista del 25-A no deixen cap mena de dubtes. La majoria, per dir-ho finament, no està per la feina. Vivim en un món on les idees, els sentiments, passen a un segon o tercer pla, en una societat on ser pràctic és el que realment importa. En el moment actual, i no ens enganyem, hom només té el cap posat en mantenir la feina -qui la té-, intentar pagar la hipoteca i pregar als Déus no haver de demanar l’enèsim credit per posar-li bràquets als fills.
Ara per ara, dóna la impressió que només els independentistes volen continuar amb la batalla de la independència. I no negaré que és un debat sa i necessari per esbrinar cap a on va la Catalunya del segle XXI, però al marge de les persones marcades políticament, es fa difícil reconèixer -però certament hi són- el que podríem dir els altres independentistes o, per ser més correctes, els independentistes independents. Hi ha una bossa de ciutadans que creu en una Catalunya sobirana, però no creu en les consultes; que creu que l’Estat espanyol ens està escanyant, però que sap que posant una papereta en una urna no ens ajudarà a respirar millor; que sap que l’Estatut -si algun dia s’aprova- quedarà esgarrat, però que sortint al carrer a manifestar-se no implicarà que els magistrats se’l tornin a repassar… i que, en definitiva, sap que, a més reivindicació, més repressió… Amb aquest panorama, en el ja de per sí feixuc camí cap a la independència es fa del tot indispensable trobar la pedra filosofal que permeti una refundació del sentiment sobiranista perquè el model actual es troba, literalment, esgotat. S’ha de tornar a començar de zero, encara que sigui posant un anunci al diari amb l’eslògan “Busquem patriotes”.
En canvi, per a l’Estat, tot és més fàcil. I no li cal descobrir la pedra filosofal, perquè sap -i no s’enganya- que els seus ciutadans poden i saben viure perfectament sense ideals.

De vegades ens sorprenem quan llegim notícies que ens assabenten de com en alguns països pugen els partits de l’esquerra dreta, i encara ens quedem més estabornits quan aquesta circumstància es constata en estats tan teòricament perfectes políticament com pot ser Holanda. De fet, però, un dels principals problemes és que no són formacions d’extrema dreta, sinó partits que el seu ideari s’inspira exclusivament en la xenofòbia.
Aquí, però, estem tranquils; això de la xenofòbia sembla que no va amb els catalans, i tot i que, com a tot arreu, també a casa nostra es produeixen situacions racistes, la gran majoria diferencia entre el que pensa i el que diu respecte al que vota. Per això, tot apunta que partits com el de Josep Anglada (Plataforma per Catalunya) no aconseguiran una representació prou rellevant al Parlament de Catalunya.
La xenofòbia, però, està instal·lada entre els catalans i cada cop són més els qui reclamen que s’aturi la immigració, emparant-se en la hipòtesi que els nouvinguts tenen un tracte preferencial vers la població autòctona. Fins ara, eren pocs els qui gosaven dir-ho en veu alta, però ara a la gent no li importa dir què pensa. Tant se li`n fot…
Els xenòfobs (pocs conscients i molts inconscients) configuren una de les principals bosses de votants i Anglada, bon coneixedor de la realitat, vol mirar d’aprofitar-la. En els seus càlculs segur que se n’adona que si totes les persones amb mentalitat xenòfoba el votessin, es convertiria en el president de la Generalitat i per majoria absoluta.
A mig termini, només el seny (disfressat en aquest cas per una esquizofrènica barreja de por i hipocresia) pot impedir-ho.