Josep Ramon Ribé

Si els nostres avantpassats observessin com ha canviat en pocs anys la comunicació, la majoria es quedarien tan estupefactes i incrèduls com quan l’home va arribar a la Lluna. Conceptes com el de noves tecnologies ja no tenen cap sentit: deixen de ser noves quan surten -igual que quan es matricula un cotxe- i gairebé són velles al cap d’unes setmanes i anacròniques al cap d’uns mesos o un any.
Per intentar comprendre aquests canvis, Antonio Núñez, amb La estrategia del pingüino (www.estrategiadelpinguino.com), ens desvela a través d’un bon grapat d’exemples quines són les claus per pair aquest nou entorn comunicatiu persona a persona. Així, ens desgrana un decàleg per millorar la comunicació (senzillesa, contextualitat, brevetat, contagi, narrativa, rapidesa, liquidesa -identitat flexible i versàtil-, femeneïtat, transparència i ser un mateix). Sembla fàcil, però no ho és gens, ni tan sols per als qui intentem dedicar-nos a aquest món del periodisme, ja que com recorda l’autor són molts els ciutadans que prefereixen l’espectacle de la notícia en directe abans que el rigor de l’anàlisi: espontaneïtat versus professionalitat. Totes les comparacions són odioses, però aquesta és de les que couen, encara que és de justícia reconèixer el deteriorament en qualitat i confiança cap al periodisme (menys redactors per fer més notícies, menys temps per elaborar-les i contrastar-les, la pressió del Twitter i les webs, i la creixent dependència dels gabinets de premsa).
Núñez és conscient que la revolució al món de la comunicació està servida, precisament perquè creix més la confiança de tu a tu entre desconeguts. Com diu el subtítol, cal saber influir amb missatges que es contagien de persona a persona i, per això, el nostre objectiu és assolir un pingüí (llençar amb èxit un missatge que faci respondre i provoqui una cadena de missatges que amplifiqui la seva difusió) i no fer un pingüí (cometre l’error de respondre a declaracions de tercer sense pensar ni sopesar les conseqüències). Som com una colònia de pingüins dalt d’un iceberg que es va fent petit, mentre no paren de gisclar creant un soroll ensordidor. Només els més hàbils i llestos sabran trencar aquest brogit i fer arribar el seu missatge. I d’això en direm comunicació.

Els indignats han aixecat el campament de Ricard Viñes i crec que ara ha arribat l’hora de fer algunes reflexions al respecte:

- La IDEA PRIMIGÈNIA ha estat un èxit. La seva evolució tenyida d’assamblearisme ben intencionat però mal interpretat, s’ha anat diluint. Els ha sobrat la darrera setmana i és una autèntica llàstima.
- La FALTA DE LIDERATGE ha estat clau també en la seva arrencada amb la més ben entesa forma d’espontaneïtat que he vist i que potser veuré mai. Quan ja estaven ben organitzats, s’haurien d’haver constituït en associació, en plataforma… en alguna entitat tangible: la il·lusió ha de ser el primer pas, l’espurna, però cal donar un pas més per arribar arreu. Ha mancat intel·ligència organitzativa, saber preveure l’endemà, o almenys intentar-ho.
- LA FALTA DE CREDIBILITAT ha vingut donada per aquesta manca de lideratge. No es creïble que asseguts cada vespre en rotllanes per fer assemblees, on tothom dóna la seva opinió -que és igual de bona que la dels altres- es pugui canviar el món. Si hi ha hagut alguna idea brillant -que no ho dubto-, aquesta ja ha estat aprofitada pels taurons de la publicitat. Si no, mireu l’acudit d’Alfons López (Público, 23 de maig), que il·lustra aquest post.
- REBEL·LIÓ VS. REVOLUCIÓ. Aquesta manera de rebel·lar-se contra el món a l’estil del flower power fa gràcia i et garanteix una bona foto, però la seva efectivitat és qüestionable. Sobretot, quan deixes de fer gràcia. No els veig prenent la Bastilla ergo el grau de desesperació no és prou elevat.
- IMATGE ‘CONFUSA’. Demanar igualtat i predicar-ho amb l’Iphone no s’ha entès… potser perquè es fa difícil comprendre-ho. Fer taller de malabars o de sabó, mentre els gossos passegen per la plaça Ricard Viñes, em recordava la Fira de Tàrrega. I allí no he sentit mai que es parlés de canviar el món, com a molt, la manera d’entendre el teatre. I no sóc l’únic que ho ha vist d’aquesta manera.

Stéphane Hessel, el gurú de la indignació, afirmava que “crear és resistir; resistir és crear”. I no li falta part de la raó, però per capgirar aquest món desigual potser fan falta gestos més radicals com el del jove tunisià Mohammed Bouazizi, que es va immolar i que va encendre una flama que encara perdura.
Segurament, aquí encara no estem prou cremats.

Pujant aquest matí amb cotxe per l’avinguda Prat de la Riba de Lleida anava escoltant notícies a la ràdio i el tema estrella són les famoses acampades contra les retallades. Darrere d’aquestes mobilitzacions hi ha algunes entitats, però els autèntics catalitzadors de les iniciatives han estat les xarxes socials, que a través sobretot de Facebook i Twitter, han anat generant la bola de neu perfecta perquè moltes persones -essencialment joves- donessin un tour de force i demostressin al món que potser no hi ha futur però ells mantenen l’esperança de lluitar per crear les condicions idònies per recuperar-lo.
Continuen arribant-me més piulades al mòbil i les consulto mentre segueixo conduint. Només cal posar #acampadalleida i, si volem arribar a saber el que es cou en altres mobilitzacions #democraciareal, #notenemosmiedo, #nonosvamos… Hi ha molta gent cremada i els twitteros més agosarats ja parlen de l’Spanish Revolution i de l’Indignòmetre, i que tot això pot acabar com el rosari de l’aurora, com als països àrabs. També hi ha piulades on es diu que si l’acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona hagués coincidit amb la final de la Champions, allí només hi hauria que coloms. Penso que tots dos tenen raó i em quedo dubtant si és que no tinc criteri -raonament probable- o és que el tinc dividit -conclusió improbable-, si és que el criteri es pot partir…
Arribo a la rotonda de Ricard Viñes. Són les 9 del matí i el caos circulatori és fidel a la seva cita diària. Al bell mig de la rotonda apareixen joves de les mobilitzacions i un d’ells porta escrita amb lletra vermella sobre un fons de cartró marró, la frase “Si estàs indignat, toca el clàxon”. Van passant els cotxes i m’adono que només jo li faig cas i, a més, el toco dues vegades. Ell i els seus companys em sonriuen i això em fa sentir bé, encara que no sé realment si estic indignat ni perquè.
Definitivament, no tinc criteri, però espero que ells, sí.

Bin Laden és mort. Bé, l’han matat. Res de judicis mediàtics, no fos que un hàbil advocat aconseguís extreure’n la seva innocència o minimitzar-li la pena. De fet, Ossama no va participar directament als atemptats de l’11-S i successius, tot i que es considera que és el seu ideòleg i impulsor. Això, davant d’un tribunal podia ser més complex del que hom pot suposar i no vull ni imaginar que s’hagués declarat innocent i que en el seu dia va assumir el lideratge de les accions únicament per fer-se ressò mediàtic. I Bin Laden era prou llest com per haver fet cara de bon jan, de no haver trencat mai un plat…
Per això els nord-americans tenien una ordre clara: executar-lo, res de ferir-lo o detenir-lo. I l’argument esgrimit de tirar-lo al mar perquè cap país es voldria quedar amb el cos és una altra fal·làcia: el que volien evitar és que el lloc on s’enterrés es convertís en un indret de peregrinació sagrada. Amb el cos de Hitler es va fer el mateix: ningú sap on es va enterrar… si és que es va sepultar.
Ara comença l’era postOssama, que no sabem si serà la d’un món més segur o més perillós.

Zapatero plega i no es notícia. Els aspirants a candidats per fi han deixat de dissimular i ja poden esmolar les eines, i això tampoc és notícia. Saber qui serà l’sparring de Rajoy, sí és notícia. Per ara hi ha dues persones que s’han postulat, com són Rubalcaba i Chacon, i ningú és capaç d’endevinar qui guanyarà al ring. Ens haurem d’esperar a les famoses primàries, on fa uns anys el mateix Zapatero va guanyar contrapronòstic.
Després de l’èxit de la marca ZP, el guanyador haurà d’encunyar una nova marca. Per exemple, Rubalcava podria mantenir les sigles RU i podria captar els vots dels romanesos (rumanos en castellà), però tot i que són un col·lectiu creixent a tot l’Estat, pocs suports obtindria perquè la majoria no tenen dret a vot. Per a Carme Chacon, les sigles CH -que a Suïssa és el que porten els vehicles a la matrícula, perquè equival a Confederació Helvètica-, són més espanyoles, la ch, igual que la ñ, són lletres úniques al diccionari, un signe distintiu per als espanyols, i això li pot convenir molt a Chacon perquè el fet de ser catalana ja sabem que, en principi, no és una bona credencial per presidir l’Estat espanyol. Però si un home nascut en un poblet de Còrdova pot ser president de la Generalitat, una dona nascuda a Esplugues de Llobregat també pot ser presidenta del Govern espanyol… tècnicament parlant, és clar.
Al programa del Buenafuente d’aquesta matinada, un personatge deia que es volia presentar com a candidat a les primàries socialistes i, si guanyava, mantindria les sigles ZP, que en el seu cas significarien Zombie Podrit i que si en un debat amb Rajoy aquest li tornava a treure el tema de la Niña, se la menjaria. Un excel·lent exemple d’enginy friqui…
Mentre se resol el candidat definitiu, a l’altra banda del quadrilàter espera Rajoy, que potser s’anomenarà RA, com el déu sol de l’Egipte dels faraons. I no sé perquè, però tinc la impressió que les marques divines sempre funcionen millor…

Tot els agents implicats -Govern, sindicats, patronal- s’han abraçat com a bons germans després de l’acord per a la reforma laboral quant a l’edat de jubilació. Els que poguem arribar als 65 anys amb 38,5 anys cotitzats no ens caldrà allargar l’agonia laboral fins als 67. Ens ho han venut com un èxit, però sota la imatge d’aquest ja extint estat del benestat s’amaga la cara amarga de totes aquelles persones que somiaven -i un servidor s’inclou- en poder retirar-se de la vida laboral una mica abans.
Però hem fet tard i ara ens trobem davant el risc que, no només haurem de sirgar com a mínim fins als 65, sinó que al ritme que canvien les coses -per a dolent-, encara hem de veure com l’edat de jubilació s’estira fins als 70 anys o més. A ningú se li escapa que quan més s’allargui el termini per arribar a l’ansiada jubilació, més serem els que ens anirem quedant pel camí i, per tant, l’import total de les pensions serà més econòmic i l’Estat podrà estalviar (sic) allò que ha malbaratat alegrement durant els anys de bonança del boom immobiliari.
La decepció dels treballadors és immensa perquè amb l’esforç i la cotització de cadascú no s’hi juga. Qui més qui menys havia fet les seves càbales, però l’oracle no ens ha dit el que volíem sentir i ara veiem com arribar als 67 més lluny que mai. Tempus fugit, però no per treballar.

Parlant ahir al matí amb dos caps militars sobre la situació de Tunísia, em van advertir de dos fets claus: el primer, l’exquisita neutralitat de l’Exèrcit que ha estat més a la vora del poble que no del deposat dictador Ben Alí; el segon, la possibilitat que la revolució tunisiana tingui un efecte dominó en les altres repúbliques (sic) islàmiques del Magrib. Si fos així, parlaríem d’un efecte comparable a la Revolució Francesa o de la caiguda del Mur de Berlín, però els efectes extramurs poden ser apaivagats amb contundència i sense estridència. El puzzle tunisià té una diferència gens menyspreable respecte amb els altres estats veïns: la seva taxa d’analfabetisme és la més baixa del nord d’Àfrica, amb poc més del 10%. I quan saps llegir i escriure, i l’Estat no et tracta bé, de vegades una espurna com la immolació d’un jove que venia fruites i verdures pot despertar sentiments endormiscats i fer aflorar ràbies incontenibles, i es passa de tenir una ànima de poruc a una ànima d’heroi… I de vegades surt bé, com pot ser el cas de Tunísia, encara que és molt aviat per cantar victòria.
Una altra revolució com aquesta, ara fa 32 anys -l’any 1979- va enderrocar el sha de Pèrsia i va entreveure una república a Iran que, finalment, serió l’embrió i l’exemple a seguir per a la configuració de les contemporànies repúbliques islàmiques. Al final, va ser sortir del foc per anar a les brasses, tal i com explica Jean Marie Colombani al seu article ¿Qué será de la revolución?: “…la revolució iraniana que, l’any 1979, va deposar un dictador per instaurar una altra dictadura: la dels mulàs.” Si Tunísia es converteix en un mirall per a la desenganyada població dels seus estats veïns, és innegable que el perill d’una desestabilització política pot estar a l’ordre del dia. Caldrà estar ben atents.

P.D.: Per cert, l’adaptació dels periodistes a la nova situació tunisiana ha estat ràpida. Fa un mes es parlava de la República Islàmica de Tunísia i del seu president, i que era un país occidentalitzat que podia pressumir de cert grau de democràcia. Ara, però, resulta que se sabia que de democràcia no tenia ni la d, una lletra que corresponia al dictador. Tot un exemple de capacitat d’adaptació…

Aquesta data és, segons la interpretació de la Bíblia que podem trobar al web www.ebiblefellowship.com, la data del Judici Final, que es completaria el 21 d’octubre amb la destrucció del món pel foc. Així ho he pogut llegir en un prospecte que em van facilitar al centre de Dublín, davant mateix del Banc d’Irlanda -aquell que gairebé fa fallida per la crisi financera, quina casualitat!- i que justifica la tria d’aquesta data del proper 21 de maig perquè seria quan es complirien els 7.000 anys del Diluvi Universal (4.990 abans de Crist, segons les Escriptures).
No cal ni dir que aquesta hipòtesi té poques probabilitats que es converteixi en realitat, i no per res en especial, sinó perquè en un planeta on ben just sabem què passarà demà sembla de persones de molt poc senderi jugar a endevinar/interpretar quan s’acabarà el nostre món. Per això, ja tenim també els maies, que van augurar que el 21 de desembre del 2012 s’iniciaria una nova era… encara que la seva va acabar segles abans, quan van ser pràcticament exterminats després de ser sotmesos i malmesos arran de l’arribada dels conqueridors espanyols…
Tot pinta que el món no s’acabarà i que seguirem arrossegant-nos uns quants segles més. El realment important seria endevinar quin futur ens espera, si serà millor que el present, si la crisi s’acabarà d’una vegada per totes… i en el cas que sigui cert que el món s’acabar el 21 de maig no es podran celebrar les eleccions municipals, previstes inicialment per a l’endemà, 22 de maig. Com algun polític s’ho prengui seriosament, llavors segur que no li pagarà la pena fer campanya.

La nova Llei del Tabac és taxativa amb els bars i restaurants, discoteques i pubs, clíniques i hospitals… en poques paraules, per fumar, cal sortir al carrer. Hi ha alguns locals que s’han declarat insubmissos amb la nova llei -com si fossin objectors de consciència!-, però aquesta és una guerrra perduda i la llei no tirarà enrere. Ara fa uns dies he estat a Irlanda, un dels països més restrictius amb el consum del tabac, i els fumadors conviuen amb la nova llei de manera natural. A l’hotel de Dublín on m’allotjava vaig parlar un moment amb un recepcionista que anava amb una cigarreta sense encendre a les mans. Li vaig preguntar si s’esperava a sortir al carrer i em va respondre que, òbviament, sí, perquè, sinó, li tallaven el coll; bé, més exactament em va precisar que et conmutaven la guillotina a canvi d’uns mòdics 3.000 euros. L’hotel tenia un pub que a primera hora del matí funcionava com a sala per a esmorzars… perquè no feia pudor a fum. I els clients del pub que eren fumadors, quan els apetia una cigarreta sortien a l’exterior i després tornaven dins amb tota la normalitat del món.
A l’igual que aquí, el sector de la restauració i l’hostaleria estaven espantats perquè la prohibició teòricament els augurava l’extinció dels seus negocis, però el temps no els ha donat la raó i ara mantenen bona part dels seus clients i n’han captat de nous, persones que no fumaven i que no anaven a bars i restaurants perquè sempre sortien amb la roba fumejada. Aquí, tot i les reticències inicials i alguns vaticinis catastrofistes, segurament el sector es recuperarà del sotrac inicial. El que potser minvarà els ingressos dels bars seran els paquets de tabac que deixaran de vendre perquè el que sí que sembla evident és que les noves restriccions cap als fumadors comportaran que cada cop més els fumadors siguin una espècie en perill d’extinció. Encara que, probablement, mai s’extingiran del tot.

Després de 30 anys d’immersió lingüística, un model de convivència i cohesió social que ha estat lloat arreu i que ha servit -no ens enganyem- per salvar el català, ara, unes sentències del Tribunal Suprem (TS) en relació a les reclamacions de 3 famílies, ens diuen que el castellà ha de ser també llengua vehicular, o el que és el mateix, que l’educació s’ha de poder fer tant en català com en castellà, i en això s’ha tingut també en compte l’Estatut esgarrat pel Tribunal Constitucional (TC).
La resolució dels magistrats del TS arriba la vigília de la més que probable investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat i li complica la possibilitat d’obtenir el suport -en forma d’abstenció- dels diputats del PP. Molt s’ha especulat en els últims dies en què els populars ajudessin CiU, una opció que, d’entrada, ja era complexa perquè el discurs sobiranista de Mas xoca frontalment amb les postures més espanyolistes de la formació liderada per Alícia Sánchez-Camacho.
La sentència del TS intoxica la investidura. Tothom estarà pendent de la reacció de Mas: radicalitzarà el seu discurs sobiranista o passarà de puntetes treient importància a la resolució de l’alt tribunal? Faci el que faci, el TS ha contribuït a posar el dit a la llaga en la creixent desafecció cap a l’Estat espanyol. Segur que el TS i el TC són parents…