Josep Ramon Ribé

La nevada que va caure dilluns a Catalunya va demostrar -si encara no ho havia fet prou vegades- que aquest país no funciona, que amb quatre flocs ens ofeguem i que les elèctriques són “una màfia”, tal i com va dir una dona per la ràdio, després de gairebés 24 hores sense llum. La ràdio la vaig escoltar tornant de Girona, bé de l’Aeroport de Girona, on he arribat miracolosament aquest matí després d’un vol accidentat des d’Oslo i Frankfurt-Hahn. Quan ahir a la tarda em deien a Oslo que el vol s’havia cancel·lat perquè nevava a Girona, no m’ho podia creure. Era en un aeroport secundari de la capital de Noruega on hi havia més d’un metre de neu acumulada, escenari que també vàrem trobar en arribar al de Frankfurt-Hahn, encara que amb menys gruixos. Ambdós aeroports estaven plenament operatius, però aquí a Catalunya, no sabem que passa que de seguida hem begut oli. Tot em fa pensar que aquesta Catalunya perfecta on es diu que tothom s’emmiralla -de la resta de l’Estat i d’altres països- és un autèntic frau. Som mediocres, d’una mediocritat manifesta, i encara ens pensem que som l’enveja del món. La majoria dels turistes que ens volen conèixer venen perquè tenim bones platges i cerveses barates, i el pretés turisme de qualitat és una minoria.
Indignat? Ja no, sols desencisat…

Enamorat com sóc dels aeroports i dels avions -sense arribar als extrems de George Clooney a Up in the air, una de les pel·lícules favorites als Oscar d’aquest cap de setmana- llegeixo no sense pena totes aquelles notícies que posen a la picota el nostre Aeroport d’Alguaire. És cert que tot acaba de començar i que gràcies a Déu que encara hi ha un vol que altre, però iniciatives com la de posar un bus des de Barcelona per anar fins a l’Aeroport d’Alguaire estan condemnades al fracàs. Primer, perquè l’Aeroport del Prat té tota una gamma d’infinits vols diaris; segon, perquè per als qui viuen a BCN o a l’Àrea Metropolitana que busquin altres aeroports per cercar vols de baix cost, tenen més a prop Girona i Reus, ambdues a menys de 100 quilòmetres de distància i amb 40 i 15 trajectes diaris de mitjana, respectivament.
A l’altra banda del ring hi trobem Lleida-Alguaire, a uns 160 quilòmetres de Barcelona i amb aviat 4 vols… setmanals! Si a tots aquest hàndicaps hi afegim que molta gent no sap ni que hem obert un aeroport, que hagin vingut 3 persones en un mes encara em sembla un èxit. Ara, només falta saber quan costa cada dia aquest bus i fins quan està disposada la Generalitat a sufragar-lo.
Segur que si d’aquí uns mesos arribem als 40 vols diaris (sic) o els que tenim procedeixen de destinacions que no tenen Girona, Barcelona i Reus, llavors el bus anirà ple a vessar. Però aconseguir això ja és demanar massa…

Caminant ahir a la tarda pel Centre Històric de Lleida, en passar davant d’un despatx parroquial em vaig trobar un grapat de persones esperant que fos l’hora perquè obrissin aquella porta i els donessin aliments. La imatge, que malauradament ja no té res d’extraordinària i que va camí de convertir-se en un tòpic, amagava algunes sorpreses visuals que vaig descobrir en fixar-m’hi amb deteniment. Així, el segon que s’esperava d’aquella mena de cua era un jove que en aquells moments estava jugant amb la PSP (PlayStation Portable), i una mica més enrere n’hi havia un altre que duia lligats dos gossos tan lluents que semblaven sortits d’una perruqueria canina.
Els pobres que recordo de petit que feien cua per menjar era que no tenien res per posar-se res a la boca i, molts, ni un bocí de casa on aixoplugar-se. Es veu que ara el format ha canviat i n’hi ha que es poden permetre el luxe d’invertir els seus -evidentment, escassos- diners en altres necessitats perquè saben que els bancs d’aliments els hi garantiran una ampolla de llet, un paquet d’arròs, una rajola de xocolata o una barra de pa, i si no, sempre els queda l’alternativa -cada cop més estesa- d’esperar-se davant els supermercats a l’hora que tanquen i recollir els produtes que es llancen perquè caduquen i no s’han venut.
Aquí, a diferència de l’Àfrica, ningú es mor textualment de gana, i per això no m’estranya que cada cop hi hagin més campanyes per demanar que s’augmentin les donacions d’aliments. És dur dir-ho i sé que no es pot generalitzar, però després d’aquella, diguem-ne visió, vaig arribar a la conclusió que si t’empasses l’orgull i estàs disposat a posar-te en una cua, continuaràs sent igual de pobre, però et podràs estalviar la despesa del menjar.

De les vegueries sembla que en parlarem molt durant tot l’any. El tema s’ha posat de moda perquè hi ha diferents col·lectius i persones (vull dir polítics i càrrecs públics, alguns dels quals s’extralimiten en les seves funcions) que s’han manifestat clarament en contra de qualsevol canvi en l’estructura organitzativa provincial que actualment impera a Catalunya. Aquesta distribucio va ser constituïda a principis del segle XIX, una època convulsa, amb modificacions constants, on també es va intentar territorialitzar l’Estat espanyol amb prefectures (model francès, basat en accidents geogràfics, sobretot rius, on Lleida era la capital de la prefectura Cinca i Segre) i amb unes províncies provisionals, algunes de les quals després desapareixeran, com Calatayud, Xàtiva, Villafranca o Chinchilla.
Cal entendre que si des de la Generalitat (sigui qui sigui qui mana) ens proposen aquest nou model és perquè déu ser més funcional i més equitatiu. Potser la paraula màgica és eficiència, mentre els qui s’hi oposen asseguren que tot plegat suposarà més despesa i més funcionaris.
La postura dels detractors em recorda la nul·la acceptacio inicial que va tenir Copèrnic quan va presentar la seva teoria que la Terra es mou al voltant del Sol i no a l’inrevès. En aquella època (segle XVI), dir allò suposava contradir 2.000 anys de creences i qüestionar figures intocables com Ptolomeu, Aristòtil o la Bíblia. De poc li va anar que no acabés a la foguera, però finalment, va reeixir, convertint-se la seva en una de les contribucions més importants de la ciència moderna i contemporània.
En el cas de les vegueries, no sempre s’entenen les reticències a canviar… com si l’estructura actual ratllés la perfecció. És perfecte que un veí de Lladorre (el Pallars Sobirà) hagi de baixar a Lleida per un tràmit que potser ara li podran solucionar a Sort? La proposta de les vegueries és una clara aposta per la proximitat, per acostar les administracions als ciutadans. El procés per resoldre-ho serà llarg, feixuc i no convencerà tothom, perquè no sempre tots poden guanyar, però tots sabem que l’actual sistema d’organització territorial cal millorar-lo o, com diu una dita llatina: “Cal canviar el que cal ser canviat” (mutatis mutandi).

Cal al final de la dècada dels 70 i principis dels 80, en aquest país tothom era antinuclear i clamàvem al cel per la proximitat de centrals, especialment la d’Ascó, que era i encara és a uns 40 quilòmetres en línia recta de Lleida ciutat i, molt més a prop d’indrets com Almatret, Maials, Llardecans… i el desastre de Txernòbil va acabar de confirmar els perills que generava aquest tipus d’energia.
Amb el pas dels anys, aquesta sensació es va anar esvaint, i tot i que hi ha hagut alguns problemes menors a les centrals i als municipis s’han anat fent simulacres de fuita radioactiva, semblava que l’skyline d’Ascó ja s’havia integrat plenament al paisatge, com un element més, mitigant la seva perillositat.
Les aigües estaven tranquil·les fins que s’ha obert la caixa de Pandora arran de la convocatòria del Govern central de la recerca de candidatures per acollir el magatzem nuclear estatal. Llavors, a les poblacions on s’han interessat, el debat Nuclears, sí; nuclears, no s’ha tornar a reobrir amb igual o més virulència que fa gairebé 3 dècades. Una de les principals interessades, com és Ascó, acaba d’aprovar fa una estona la seva candidatura: 7 vots a favor i 2 en contra. La polèmica, però, està servida: n’hi ha que no volen el magatzem a cap preu i volen, o bé, que no s’acolli, o bé, que es faci una consulta popular.
La postura de l’alcalde i de l’equip de govern també és clara: acollir el magatzem nuclear no implica cap perill i, en canvi, garanteix riquesa, llocs de treball i la presència d’una indústria que resol el que, en principi, és el gran problema del món actual: la xacra de l’atur. El partit al qui representa (CiU) ja l’ha avisat: si continua endavant, el farà fora. L’alcalde també ha respost amb saviesa: per damunt dels partits, es déu al poble, i si creu que la millor solució és acollir el magatzem endavant, ningú el farà enrere. Per rematar la situació, el Govern català es manifesta en contra, mentre que Madrid -que impulsa la iniciativa- recorda que cada municipi és sobirà per prendre la decisió que cregui més convenient. Al final, tots dividits i emprenyats perquè cadascú pensa que té raó.
Si amb els aerogeneradors de vent i les plaques solars n’hi hagués suficient per gaudir de l’energia que necessitem, les nuclears les hauríem enterrat ja faria anys, però la realitat és que cada cop necessitem més energia i la més fàcil d’aconseguir és la nuclear. A països tan propers com a França, l’aposta per les nuclears és total i es treballa no només per mantenir-les, sinó per fer-ne més. Aquí, segur que el Govern central té la mateixa informació, però ha de fer un discurs diferent. No veig ZP encapçalant una manifestació en contra de les nuclears, si més no, mentre sigui al Govern; segur que si algun dia acaba a l’altra banda, el discurs podria ser radicalment diferent.
No volem les nuclears, però sembla que les necessitem. O això, o viure en un món on la despesa energètica sigui menor que l’actual. Un model teòric, però cada cop més allunyat del nostre present… i del nostre futur. Què lluny queda aquell lema Nuclear? No gràcies

Aquest matí l’alcalde de Barcelona s’ha quedat amb tothom amb l’anunci oficial que la capital catalana optarà a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2022 amb el nom de Barcelona-Pirineus. Al marge de la viabilitat o no d’aquesta iniciativa, de si és apropiada o no, o de si amb això no hi haurà una guerra oberta amb Aragó, que també vol organitzar aquests jocs amb la marca Saragossa-Pirineus, el que no m’ha semblat de rebut és que les activitats que vol que s’organitzin als Pirineus, com són totes les relacionades amb l’esquí, es facin a les estacions de La Molina i Massella. No hi tinc res contra la bona gent d’aquestes pistes, però parlar de Pirineus com a seu olímpica d’hivern i no fer res obertament al Pirineu de Lleida, em sembla d’allò més penós.
Sí que s’ha deixat oberta la porta a la Val d’Aran (es llegeix, Baquèira Beret), mentre la Seu d’Urgell també s’ha postulat per acollir el que sigui, tot recordant la seva experiència anterior com a subseu olímpica de piragüisme en aigües braves (Barcelona ‘92), però amb això no n’hi ha prou. El territori de Lleida-Pirineus s’ha d’unir per fer sentir la seva veu i exigir que una candidatura catalana per a uns jocs d’hivern ha d’incloure el nostre territori. I si no ens volen, que els doni suport Rita la Cantadora!

L’episodi més trist del 2009, com va ser la mort dels 5 bombers lleidatans a l’incendi de l’Horta de Sant Joan, s’ha tornat a revifar com el més virulent dels focs. A les sorprenents detencions dels dos presumptes autors de la tragèdia, s’han hagut d’afegir, dia rere dia, les impressionants mostres de descoordinació entre les conselleries implicades en els fets (Interior i Medi Ambient). I això que, gràcies a Déu, són del mateix color polític.
Les famílies de les víctimes, que després de 6 mesos de la tragèdia segur que intentaven refer les seves vides, veuen ara com el foc no el va causar un llamp, sinó persones, i encara queda per esbrinar si ha estat accidental o intencionat. Entre mig d’aquestes revelacions que són perquè un acabi patint dels nervis, per acabar-ho d’adobar ara s’ha deixat caure que l’espai que van escollir les víctimes per intentar evitar les flames no estava ben ubicat perquè no van tenir en compte que hi havia massa forestal per cremar disponible al seu voltant.
Per tant, ara resulta que els difunts bombers no ho van fer massa bé. Segur que si es poguessin aixecar tindrien feina a repartir garrotades a tort i a dret: als dos que van provocar el foc, a la Generalitat per dir que la investigació concloïa que la causa era un llamp, al Cos de Bombers per dir primer que havia estat una fatalitat i, ara, insinuar que potser no es van saber col·locar amb prou gràcia durant les tasques d’extinció… I la gent els aplaudiria perquè tot aquest circ que s’està muntant ara és per indignar-se!

Enderrocar murs és un sa exercici que cal practicar a la vida com a mínim una vegada, encara que sigui per tirar al terra els tabics de les habitacions d’una casa vella. Les tensions i l’adrenalina que s’alliberen fruit de l’esforç dels cops de martell, barrejat amb la suor que et corre per tot el cos, et genera un cansament que et satisfà enormement. Per això, penso que les persones que fa 20 anys van tenir l’ocasió -única i irrepetible- de participar en l’ensorrament del Mur de Berlín devien patir un orgasme que sintetitzava fúria, bogeria i incredulitat.
La realitat, dues dècades després, dóna molt per reflexionar. Aquell dia va canviar el món, igual que 12 anys després, amb l’11-S, va tornar a transformar-se tot el nostre entorn, encara que en aquest últim cas en negatiu. Berlín torna a ser una de la grans capitals europees -sols rivalitza amb Londres i París-, però l’anomenada Alemanya de l’Est continua pagant els plats trencats d’una fusió feta a correcuita, de manera inesperada i sense cap programació. Els rics de l’Alemanya capitalista continuen amb el seu nivell de vida que és l’enveja de la pràctica totalitat dels europeus, mentre l’altra Alemanya es va despoblant i desilusionant.
Al marge de tot, aquest 9-N ha estat una diada de celebracions i de recordances, de reivindicacions i performances. D’autocrítica sobre com és la nova superAlemanya no se n’ha parlat massa… Segur que els que s’autofelicitaven, pensaven que això no tocava.

El periodista Vicent Partal va sorprendre bona part de l’auditori que va assistir ahir al vespre a la conferència inaugural del curs 2009-2010 de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. I va sorprendre pel seu discurs agosarat, per intuir una propera independència de Catalunya que, amb franquesa, la majoria de la ciutadania segur que veu més lluny que ell.
Per Partal, l’efecte Arenys ha despertat un sentiment sobiranista esmorteït durant molts anys, gràcies al que ell va definir com “el poder d’anar a votar” i va augurar amb la convicció plena d’encertar que “en breu serà inevitable que la relació entre Catalunya (de filosofia austriacista, de país petit) i Espanya (de tarannà borbònic, de país gran) serà diferent de la que és avui”.
Per Partal, el model s’ha de sustentar en dos pilars bàsics. El primer, la gestió amb saviesa de la immigració, és a dir, impulsant una relació de confiança, d’afecte, de comprensió, que respecta l’altri i que ha d’afavorir la integració, sense que ningú -ni el que ve ni el que ja hi és- hagi de canviar la seva manera de ser i de pensar. El segon, un nou model polític amb llistes obertes “per evitar que aquest país desconfiï de la política”, on els càrrecs electes no puguin ser-hi més de 8 anys i amb una transparència absoluta de les finances de les formacions polítiques. Per això, i a l’inrevès del model espanyol, Partal va advocar pel tàndem “partits menys poderosos i polítics més lliures”
En acabar la seva intervenció, tots els d’Esquerra que hi havia entre el públic -que n’eren uns quants- i algú més de CiU, van sortir força contents de la conferència. Contents, esperançats i més austriacistes que mai.

Diumenge cap a les 11 de la nit ara fa dues setmanes. Comencen a pitar cotxes, miro per la finestra del menjador i veig arrenglerats mitja dotzena de vehicles, que s’han d’aturar al semàfor que tinc al davant. No paren de pitar i observo que tots porten la bandera d’Algèria. Li comento a la meva dona que això déu ser una boda entre algerians i que ara ho estan celebrant. Surt ella per mirar-ho i em contesta taxant: “Això no és una boda, això és futbol”. Mentre marxen, em connecto amb el portàtil amb un web d’un diari esportiu i comprovo com fa pocs minuts que Algèria ha derrotat Ruanda per 3 a 1 i s’ha degut classificar pel Mundial. Resulta, però, que encara no estan classificats perquè el darrer partit l’han d’anar a jugar al camp d’Egipte i si perden per 3 gols de diferència quedaran fora i a Sud-àfrica hi anirien els de la terra dels faraons.
Tot això demostra dues coses: que la passió pel futbol és imparable i que a Lleida la colònia d’algerians és prou potent com per sortir al carrer a celebrar les seves victòries. Si tots els tifosi immigrants d’altres països fan el mateix que els algerians, tindrem gresca assegurada més d’una nit. No vull ni pensar l’enrenou que muntaran els algerians si el 14 de novembre es classifiquen per al Mundial.